dimarts, 10 d’abril del 2007
Presentació de l’Opuscle de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió a carrec del Sr. Antoni Vives Sendra
Distingides Autoritats, Sr. Consiliari i Sr. President de la Germandat, Sr. President de l’Agrupació de Associacions de Setmana Santa, Sr. Tresorer, Senyores, Senyors, amigues, amics, confrares i familiars,
Amb el mateix afecte, agraeixo les amables paraules de presentació del President de la Germandat Sr. Farré Val.
També, lluny de qualsevol protocol i fruit d’un sentiment que brota de lo mes profund del meu cor, agraeixo a tots els membres de la Junta Directiva de la Germandat, encapçalada per el Sr. Farré Val, la deferència i amabilitat que han tingut de convidar-me a presentar aquest Opuscle.
Quan m’ho van demanar em vaig sentir doblement orgullós i gratificat. En primer lloc, per l’honor i reconeixement que com a perseverant confrare es feia a la meva humil persona e indirectament a tots els meus companys de professió, perquè no puc oblidar que avui estic aquí, entre d’altres motius, per la meva condició de Degà dels advocats tarragonins. I, en segon lloc, per que ha estat una manera refrescant de poder despertar els vells records de les Setmanes Santes d’infantesa i joventut que normalment resten dormits.
Mirin, la Setmana Santa, deixant de costat el seu caire religiós, la seva tonalitat grisenca i colpidora, serveix per adonar-nos de que els anys passen de pressa, i que quan es passa el mig segle de vida, com es el meu cas, els records ja van deixant una forta empremta, i la seva petjada ens ajuda a viure recordant aquells anys joves que ja no tornaran.
Si miro una mica enrera s’apropen aquelles imatges de la processó de Divendres Sant, que miràvem amb els ull d’infants. La sorra llençada pels carrers per que no s’enganxes la cera dels ciris, que amb el retorn de la Democràcia va prohibir un Alcalde socialista i que va suposar un greu problema per els organitzadors de la Processó, que ràpidament va solucionar un invent casolà del meu estimat amic, company de professió, soci de despatx i històric natzareno Josep Maria Comas Ferrerons, les cadires al carrer de l’Hospital o les Llotges a la Rambla, l’imatge de la mare planxant les vestes, mentre al balcó de casa la resta de la família esperàvem el pas dels Armats, el passeig amb el pare i els germans, vestits amb la vesta blanca i repentinats amb una colònia que feia olor a canyella i llimó fins a la plaça del Rei, per anar a la Processó, la foto a la plaça, junt al meravellós Crist del Misteri de Coscolla, que al mes d’agost de 1973 va quedar convertit en caliu i cendra i que per a mi ha estat el millor misteri de la Setmana Santa de Tarragona, i la desfilada en silenci que sortosament ara encara resulta un dels punts d’inflexió de la nostre processó.
Vaig néixer molt a prop d’aquí, al número 31 del carrer Unió, en aquells temps, Hermanos Landa, en una casa propietat de la família Pallarès, una de les més benestants de Tarragona. No cal que els hi recordi que en aquells temps la propietat de les cases per pisos no existia i que, excepte uns quants que eren propietaris d’una casa, quasi be tothom vivia de lloguer. A tall d’anècdota i deixant-me portar per la deformació professional, els hi diré que la primera llei de propietat horitzontal, es a dir, la primera llei que va contemplar i regular la propietat de les cases per pisos es de l’any 1960, i que la primera casa de Tarragona que es va fer en propietat horitzontal es la número 82 de la Rambla Nova, a on actualment hi ha la pastisseria Rovira i durant molts any va estar la pastisseria Miquel, la sabateria “La Mariposa” i la Cancelleria del Consolat de Xile, que regentava la família Sanromá d’Orovio.
Aquí a la Parròquia de Sant Joan, a la pila que hi ha al fons, a la entrada, em varen batejar, en aquest altar vaig rebre la Confirmació de mans del cardenal don Benjamín de Arriba y Castro, i un Vicari de la Parròquia, Mossèn Eduard Arrufat, em va casar al Monestir de Poblet amb la meva esposa, Susanna Tous, també nascuda i veïna del carrer de Unió. Ja saben aquella dita, “si vols estar ven casat ho has de fer al veïnat.”
Per cert, deixi’m aprofitar per dir dues paraules del darrer Cardenal que hem tingut a Tarragona. Ell ha estat un personatge que no ha rebut el tracte que mereixia. Fou una molt bona persona, lliurada a les classes humils i sense sostre de la ciutat, que es va enfrontar amb les administracions per tal de que els més desafavorits poguessin gaudir d’oportunitats tan sanitàries, laborals com socials.
Precisament el doctor Anton Maria Jordá, en el seu llibre ‘Historia de la ciutat de Tarragona’ que vaig tenir l’honor de presentar a la sala d’actes de l’Antiga Audiència el passat mes de setembre, reivindica la figura del cardenal gallec Arriba y Castro.
També en aquesta església de Sant Joan, la meva esposa, el meu fill gran, Hugo, i els meus cinc germans van ser batejats i confirmats, i vam celebrar la Missa funeral del meu pare. Aquí he viscut els Oficis de Dijous Sant i Divendres Sant, els Via Crucis, els sermons de les Set Paraules, les Vetlles Pasquals, i fins i tot algunes benediccions del palmó.
Però els lligams encara son mes forts amb la Germandat, perquè el meu pare, que en pau reposi, Josep Maria Vives Vilà, va ser una dels seus fundadors. Era el confrare número 3, després de Martín Marías, Director de Radio Tarragona, i de Josep Maria Tarrasa, que després el va substituir en el càrrec. Crec que a mi em deurien inscriure com a confrare poc després de fer-ho al Registre Civil i que des de mol petit, la meva mare em diu que encara no tenia els 3 anys, per lo que deuria ser l’any 1956, l’any de la famosa gelada (els conreus de garrofes durant molts anys han estat exempts del pagament de la Contribució Rústica, a causa de la mateixa), he participat durant molts anys tan la Via Crucis del Dimecres Sant com a la Processó del Sant Enterrament del Divendres Sant, primer al la vesta blana i posteriorment amb la de vellut grana.
Després, tal com va fer el meu pare, Josep Mª, amb mi, jo he fet també amb els meus fills que han estat aspirants i ara son ja congregants, per no trencar una tradició familiar de lligam que, com els hi he dit, va començar amb el naixement de la Confraria l’any 1939. Ells, també des de molt petits han pres part en el recuperat Rosari del Dolor i en la Processó del Divendres Sant, aquest any la meva filla Susanna com a timbaler.
Però em permetran que, després de tots aquest records, abans d’entrar a presentar l’opuscle d’enguany, que els hi anticipo, fa molt de goig, com que ja estem a la Primavera i fa bon temps, els convidi a fer un viatge imaginari a dos Ciutats de la cultura Mediterrània, una Nicea, ciutat de l’Àsia Menor, l’altre, Roma, capital de l’Imperi Romà, que tants lligams té amb Tarragona.
Imagino que es preguntaran el motiu per el que el presentador de l’Opuscle els porta fins a la llunyana ciutat de Nicea, a l’Assia Menor, molt a prop de Constantinopla. Doncs molt fàcil, per donar resposta a una pregunta que tots ens fem quan arriba la Quaresma: En que cau enguany la Setmana Santa? Per què no cau sempre en el mateix dia? Qui decideix la data?
La resposta es molt fàcil, doncs tot depèn de la Lluna i d’un acord que es va prendre a la Ciutat de Nicea.
En efecte, allà per l’any 325 d.C., Constantí, l’ultima Emperador de l’Imperi Romà, abans de convertir-se al cristianisme, va convocar a Nicea a més de tres-cents bisbes, per celebrar el primer Concili Ecumènic de l’historia.
En aquell Concili el principal assumpte a tractar va ser la lluita contra l’arrianisme, però se’n van tractar molts altres, entre ells, es va redactar el Credo de Nicea, oració que encara es resa a Missa, i es va decidir el dia de celebració de la Pasqua de Resurrecció.
L’Església Catòlica des de els seus inicis va voler commemorar la mort de Jesús el mateix dia en que ho relaten els Evangelis. Igual que ara, en aquells temps els jueus es servien del calendari lunar i, per aquest motiu l’Església ha estat fidel al mateix.
Els jueus mengen el corder pasqual el dia 14 del mes Nisan, que coincideix amb la primera lluna de Primavera i que es correspon al període comprés entre el 22 de març i el 25 d’abril. Jesús va celebrar la pasqua, es a dir, l’últim sopar, el dia 14 de Nisan, va morir a la Creu el 15 de Nisan i ressuscità el diumenge següent, el 17 de Nisan.
L’historia explica que un monjo que es deia Dionis l’Exigu va fixar les dates del naixement i mort de Jesús i gràcies als seus estudis es va acceptar que el divendres 7 d’abril com el dia que va morir Jesucrist.
Però es molt difícil passar una festa antiga del calendari lunar jueu al calendari solar cristià.
Per això, al Concili de Nicea, a l’any 325, es va decidir que el Diumenge de Resurrecció es celebrés el diumenge següent a la primera lluna plena del equinocci de Primavera i amb la finalitat de que no hi hagués coincidències amb la festivitat jueva de la Pasqua i, així, evitar confusions entre les dues comunitats religioses, l’Església hi va afegir una setmana.
D’aquesta forma, la Setmana Santa es situa sempre entre el 22 de març i el 25 d’abril, ja que la primera lluna de primavera té lloc entre el 8 de març i el 5 d’abril.
El càlcul de la Pasqua per formules no es gaire difícil. La més simple es l’ideada per el matemàtic alemany Karl Gauss, al segle XVIII. Però crec que la seva explicació no correspon fer-la en aquest acte. Els hi puc dir, que lo més normal es que sempre caigui la primera setmana d’abril, encara que els hi anticipo que l’any que ve el Diumenge de Resurrecció caurà molt aviat, el 23 de març.
Per aquest motiu, a l’ambient de silenci, la quietud, la soledat i la meditació de la Setmana Santa de Tarragona va unida a l’agradable sensació de les primeres diades primaverals de vent humit, amb sol esplèndid, amb la mar i el cel nets, blavissims, amb tots els arbres en flor, i, com deia Rovira i Virgili, amb aquest olor tan tarragoní de les nostres tres herbes, la farigola, l’espígol i el romaní.
De tornada de Nicea, com es una viatge llarg, els hi proposo fer una breu parada a Roma, doncs sense Roma, a qui Tarragona està tant lligada, no hi hauria Setmana Santa. Ella es dibuixa com l’eix sobre el que òrbita el Nou Testament, la mort de Jesús i l’expansió del cristianisme.
Fixis que a Tarragona la Setmana Santa sempre s’ha viscut d’una manera especial. Poques Ciutats espanyoles poden competir amb Tarragona en l’organització i desfilada de les seves confraries penitencials. En tants pocs llocs es viu la Setmana santa amb tanta fe, silenci i recolliment. La processó del Sant Enterrament a Tarragona ha estat declarada festa tradicional d’interès nacional.
I jo crec que l’implicació dels tarragonins en els actes commemoratius de la passió, mort i resurrecció de Crist son fruit d’un deute històric, doncs els ciutadans de Tarragona tenim un lligam especial amb la mort del fill de Deu, ja que entre els nostres avantpassats hi va residir el causant de la seva mort, Ponç Pilat, a qui l’historiador Filón descriu com “un home avar, cruel i inflexible, que a més odiava als jueus i sempre que podia els humiliava”
A ningú se li escapa que Pilat juga un paper decisiu en la mort de Crist, doncs el governador romà de Judea, espantat per la crispació del poble adopta una actitud covarda, llunyana de l’actitud justa i recta que cal esperar d’una persona investida de potestat i autoritat. Es renta les mans davant l’enfervorida massa, condemnant al fill de Deu al que deixa sotmès a la voluntat del poble.
No es un fet provat i existeixen discrepàncies entre els historiadors, però hi ha indicis raonables de que Ponç Pilat va viure a la nostra estimada Ciutat, algun historiador encara va més lluny i diu que podria ser que fos fill de Tarragona.
El mes verosímil es que Pilat fos pretor de la tarraconense abans del seu mandat com a governador romà a Judea, i que la seva estància a terres palestines fos temporal i que tornes a Tarragona al finalitzar el seu mandat, desprestigiat i amb problemes de salut, buscant un clima suau i la tranquil·litat que caracteritza a la nostre estimada Ciutat.
La sabiduria popular també s’ha fet ressò de l’estància de Pilat a la nostra Ciutat, mitjançant llegendes, meitat veritat meitat fantasia. De generació en generació i de pares a fills, s’ha transmès la llegenda del càstig de Ponç Pilat, avui recollida en el llibre “Llegendes històriques de Tarragona”, de Manuel de Montoliu i que em permeto reproduir.
Tornat Pilat a Tarragona per ordre de l’emperador Tiberi fou engarjolat en el Castell que avui porta el seu nom. Els remordiments de culpabilitat induïren a Tiberi a prendre aquesta decisió davant la tremenda injustícia perpetrada al Gólgota. Mentre estigué al Castell enjargolat, Pilar no pogué ni tan sols treure el cap per qualsevol finestral, ja que els tarragonins, indignats amb l’actitud covarda i injusta del seu veí, l’apedregaven. Pilats, a més, tenia les mans tacades de sang des de el dia que se les va renta davant de Jesús. Malgrat rentar-se-les durant dies i dies sencers, no aconseguia fer desaparèixer les taques, embrutant tot allò que tocava. Avui en dia encara es veuen a les parets del Castell empremtes de la sang del pretor romà.
Alliberat Pilat, decidí abandonar Tarragona, i vaguejar pel mon menyspreat i apedregat per tothom, degut a que se’l reconeixia de seguida per les mans ensangrentades. Deprimit i ensorrat, Pilat es llançà a un llac prop de Lucerna, sobre les aigües del qual emergeix cada Divendres Sant, vestit de Jutge. Arran de l’estada de Pilat al castell, aquest quedà endimoniat i a qualsevol que l’habités després li sobrevenien grans desgracies, motiu per el que ningú no volgué viure-hi més, sent la raó per la que fou destinat a presó durant molts anys.
Però la relació de Tarragona amb la mort de Crist no s’esgota amb Pilat, doncs hi ha dos elements més de connexió.
Els soldats que intervenen en la presa de Jesús en l’Hort de Getsemaní formaven part de la “Legio Sexta”, legió que era la guarnició principal de Tarraco i que tenia encomanada la seva defensa.
D’altra banda, Caio Apio, Centurió de la “Legio Sexta”, era fill de Tarragona i va ser el Centurió encarregat de la vigilància del Crist crucificat al Gólgota, convertint-se en testimoni personal de la mort del fill de Deu.
Sant Lluc ens narra el tràgic desenllaç: “Era ja l’hora, tota la terra es va cobrir de tenebres, amagant-se el Sol. Tot estava consumat, Jesús inclina el seu cap sobre el pit i expira, tot dient ”Pare en les teves mans encomano el meu esperit”. Caio Apio aixeca la vista al crucificat, llança al terra la seva llança, i exclama “en veritat que tu ets el fill de Deu”, i des de aquell instant el centurió romà es convertí al cristianisme, conscient de l’injusticia comesa pel seu governador.”
Amb totes aquestes premisses que els hi acabo d’explicar, el reconegut historiador Salvat i Bové, afirma que la lògica ens fa manifestar que finalitzat el seu mandat a Judea, Pilat desembarcà al port de Tarragona, port molt important de l’Espanya romana, i casi al mateix temps desembarcà al mateix port el seu lloc tinent i gran amic Caio Apio, el centurió del Gólgota, que al tornar a Tarragona convertit al cristianisme predicar el mateix.
Aquest lligams amb l’historia, fan que a Tarragona, com a cap altre part del mon, es revisqui amb major propietat i intensitat la tragèdia del Calvari, i que el nom de Tarragona, com diu Salvat i Bové, vagi per sempre lligat al més gran esdeveniment del mon.
Ara toca parlar de l’opuscle que edita com cada any la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió, que es per el que he estat convidat.
El que els hi cridarà més l’atenció de l’Opuscle es la gran quantitat de fotos que conté, 129. Jo crec que es l’Opuscle de Setmana Santa amb més fotos, en las que apareixen les persones que d’una manera activa o passiva participen en els actes que s’organitzen.
La portada de l’opuscle es la reproducció d’una magnifica aquarel·la de l’artista tarragoní Pere Salas, d’una impressionant imatge dels Armats de Torredembarra saludant al Crist crucificat a la plaçeta de Sant Joan, al final del Rosari del Dolor. Cal felicitar a la Junta de la Germandat per la brillant idea d’encarregar cada any una pintura a un artista tarragoní, perquè es una manera de tenir un record artístic.
Com es habitual a les primeres pàgines hi ha l’article de l’arquebisbe monsenyor Jaume Pujol, que demana que en aquestes dates no ens quedem en l’aspecte festiu, en les vacances o els actes externs, si no que aprofundim en la reflexió.
Seguits trobem les tradicionals salutacions de l’alcalde Joan Miquel Nadal i Malé, del president de la Germandat, Francesc Farré i Val, i del consiliari Jordi Figueres i Jové.
A títol de simple anècdota, recordar que aquesta serà l’ultima salutació que fa el Sr. Nadal com Alcalde de Tarragona, que a lo llarg dels seus disset anys de mandat, conto que haurà fet quasi dos-centes cinquanta salutacions, lo qual representa un record Guiness.
Tot seguit ens podem aturar amb el programa d’actes de la Germandat, per aquests dies sants, que s’enceta precisament avui, 24 de març, amb aquest acte de presentació i clou el 7 d’abril amb la solemne Vetlla Pasqual.
A la pàgina disset trobem la magnífica presentació de l’opuscle del 2006, que va fer l’Arquebisbe Emèrit de la Seu d’Urgell, monsenyor Joan Martí i Alanis, qui durant divuit anys estigué a Tarragona, primer com a seminarista i després com a director del Col·legi de Sant Pau. Un documentat i profund pensament sobre la Fe en Deu, malgrat el mal pel que de vegades hem de passar.
Un altre reflexió ens ve de la ma del membre del Consell Consultiu i ex rector de la Parròquia, el prevere mossèn Daniel Barenys.
El confrare Pere Camarasa ens apropa uns apunts sobre el Claustre de la nostre estima Catedral, del Pla de Palau i el carrer de Sant Pau, per cert des del mes punt de vista, un lloc encisador d’on millor es veu la processó del Divendres Sant.
No pot faltar l’espai dedicat a la memòria d’activitats del passat any, amb un ampli i escollit detall fotogràfic, que va signat pel secretari de la Germandat, Josep Mª Solé Artigau.
Per commemorar el vintè aniversari de la sortida del primer opuscle de la Germandat, en dues planes ens mostren la varietat d’estils de les vint portades.
Passem full i ens troben amb els ‘Premis a la fidelitat’, que atorga l’Agrupació d’Associacions de la Setmana Santa, i l’any 2006, el de la Germandat va anar a parar a mans de la Banda Unió Musical, per ajudar a enaltir el Rosari del Dolor. El sotspresident, Jesús Graupera, signa l’article.
El confrare número 21, el diaca mossèn Raimon Mateu, ens fa una detallada explicació de tot el desenvolupament del Rosari del Dolor el Dimecres Sant. A continuació ‘Val mes una imatge que mil paraules’ es el títol de l’article que signa Carles Clanxet i Montserrat, confrare num. 128.
El doctor Josep Maria Solé i Poblet, President del Col·legi de Metges, persona lligada des de sempre a la Setmana Santa, ens explica el procés de la condemna a mort fins la crucifixió, i es para a parlar de la talla del Crist de Coscolla, que diu ‘que el representava abatut pel cansament i pel pes de la creu’.
El Capità Manaias dels Armats de Torredembarra, Antoni Roig, fa una petita historia d’agraïment als seus antecessors en el càrrec de ‘capitá’.
Seguim el recorregut de l’opuscle i ens trobem un documentat article d’investigació sobre ‘La música Gregoriana joia de l’església’, obra de l’historiador tarragoní Jordi Morant i Clanxet.
‘Marcats per l’esperit’, es el relat del seminarista i confrare Enric Mateu i Usach.
En Joan Rosell, president de la Confraria dels ‘Maginets’, escriu un curiós article els orígens de la tradició religiosa del Diumenge de Rams.
El confrare Francesc Xavier Sirolla, de Reus, ens parla de la ‘Germanor’ que existeix entre les Setmanes Santes de les dues ciutats veïnes.
Les següents pàgines serveixen per parar atenció en la recuperació d’un ‘Auca de la processó del sant Enterrament’, curiosa joia pels col·leccionistes. Entre tanta narrativa, hi va be trobar ara un racó poètic a càrrec de Ramon Roselló i Gili, amb un poema líric denominat “El Gólgota”.
No podia faltar l’àlbum fotogràfic familiar amb les fotos dels portants dels misteris, la banda de timbals, a on per cert apareix la meva filla, Susanna, i els aspirants mes jovenets. L’opuscle es tanca amb un altre poema de Maria Pino. I naturalment el llistat de Confrares.
Amb trobaran al número 37 entre els meus germans Albert i Ramon, una mica mes avall, amb el numero 40, hi ha el Fernando, i al 26 el Josep Maria. Els que ens coneixen, veuran que, a pesar de tenir una mare molt ordenada, estem desordenats i que no seguim l’ordre cronològic de les nostres edats i temps d’inscripció, encara que a mi ja m’agradaria ser més jove que el meu germà Albert. Atribueixo el desordre a la crisis que va patir la Germandat a començaments dels anys 80, en la que va estar a punt de desaparèixer.
Jo, potser per deformació professional, m’atreveixo en aquest acte a demanar al Secretari de l’entitat que, sense incórrer en cap alteració documental, en posi al sis germans Vives Sendra per ordre cronològic de naixement.
En total puc comprovar que en sumen 419 confrares, mes 123 aspirants, que n’estic segur ens succeiran en la transmissió i estima de les nostres tradicions, i en mantenir viva la flama de la Setmana Santa de Tarragona.
He volgut aprofitar aquesta estona per parlar de la nostre Setmana Santa, de la meva Germandat, millor dit de la Germandat a la que pertanyo, i he procurat fer l’índex de l’Opuscle per que lo natural, i lo gratificant per a les persones que hi ha escrit, es que tots vostès el mirin i el puguin llegir tranquil·lament a casa seva.
Entro a la recta final d’aquesta presentació i ho faig amb una cita, es de l’any 1953, l’any en el que jo vaig néixer, un any important, no per el meu naixement, si no perquè es va acabar el racionament, es va signar el Concordat amb la Santa Seu i el tractat amb Estats Units, va sortir el primer Seat de la factoria de Martorell i Di Stefano va fixar per el Reial Madrid, i es d’un gran tarragoní, Josep Maria Melendres, que deia:
“La de Tarragona es i serà la processó de les processons de la Setmana Santa de Catalunya i una de les més celebrades de tota Espanya, per la seva historia, per seu contingut espiritual, per la seva exemplaritat, per la seva decoració i àdhuc per la seva historia”
I en segon lloc i per acabar, amb un prec. Aprofitant el silenci d’aquest dies, deixant al costat el confort i el materialisme diari, els hi demano que ens parem una estona a reflexionar en l’exemple d’amor i generositat de la mort de Crist a la Creu, que es resumeix en la frase “estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”, i en el missatge d’esperança que representa la seva Resurrecció i ens posem tots junts a treballar per fer realitat aquell somni de fer un mon millor, en Pau, Llibertat, Justícia i Solidaritat, i que queda resumit en l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans, de 10 de desembre de 1948, que es un clam de l’humanitat després de les catàstrofes de la II Guerra Mundial, que diu: “Tots els éssers humans neixen lliures i igual amb dignitat i drets i, dotats com estan de consciència i raó, estan obligats a comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
No hem queda, doncs altra cosa que felicitar a tots els que d’una manera o altra han fet possible aquest Opuscle i per extensió a tots els membres de la Germandat. I els hi reitero el meu agraïment per el privilegi que m’ha suposat presentar-lo. Gràcies, moltes gràcies per haver-me escoltat i els hi desitjo una reflexiva i evangelitzadora Setmana Santa i una joiosa Pasqua de Resurrecció.
Amb el mateix afecte, agraeixo les amables paraules de presentació del President de la Germandat Sr. Farré Val.
També, lluny de qualsevol protocol i fruit d’un sentiment que brota de lo mes profund del meu cor, agraeixo a tots els membres de la Junta Directiva de la Germandat, encapçalada per el Sr. Farré Val, la deferència i amabilitat que han tingut de convidar-me a presentar aquest Opuscle.
Quan m’ho van demanar em vaig sentir doblement orgullós i gratificat. En primer lloc, per l’honor i reconeixement que com a perseverant confrare es feia a la meva humil persona e indirectament a tots els meus companys de professió, perquè no puc oblidar que avui estic aquí, entre d’altres motius, per la meva condició de Degà dels advocats tarragonins. I, en segon lloc, per que ha estat una manera refrescant de poder despertar els vells records de les Setmanes Santes d’infantesa i joventut que normalment resten dormits.
Mirin, la Setmana Santa, deixant de costat el seu caire religiós, la seva tonalitat grisenca i colpidora, serveix per adonar-nos de que els anys passen de pressa, i que quan es passa el mig segle de vida, com es el meu cas, els records ja van deixant una forta empremta, i la seva petjada ens ajuda a viure recordant aquells anys joves que ja no tornaran.
Si miro una mica enrera s’apropen aquelles imatges de la processó de Divendres Sant, que miràvem amb els ull d’infants. La sorra llençada pels carrers per que no s’enganxes la cera dels ciris, que amb el retorn de la Democràcia va prohibir un Alcalde socialista i que va suposar un greu problema per els organitzadors de la Processó, que ràpidament va solucionar un invent casolà del meu estimat amic, company de professió, soci de despatx i històric natzareno Josep Maria Comas Ferrerons, les cadires al carrer de l’Hospital o les Llotges a la Rambla, l’imatge de la mare planxant les vestes, mentre al balcó de casa la resta de la família esperàvem el pas dels Armats, el passeig amb el pare i els germans, vestits amb la vesta blanca i repentinats amb una colònia que feia olor a canyella i llimó fins a la plaça del Rei, per anar a la Processó, la foto a la plaça, junt al meravellós Crist del Misteri de Coscolla, que al mes d’agost de 1973 va quedar convertit en caliu i cendra i que per a mi ha estat el millor misteri de la Setmana Santa de Tarragona, i la desfilada en silenci que sortosament ara encara resulta un dels punts d’inflexió de la nostre processó.
Vaig néixer molt a prop d’aquí, al número 31 del carrer Unió, en aquells temps, Hermanos Landa, en una casa propietat de la família Pallarès, una de les més benestants de Tarragona. No cal que els hi recordi que en aquells temps la propietat de les cases per pisos no existia i que, excepte uns quants que eren propietaris d’una casa, quasi be tothom vivia de lloguer. A tall d’anècdota i deixant-me portar per la deformació professional, els hi diré que la primera llei de propietat horitzontal, es a dir, la primera llei que va contemplar i regular la propietat de les cases per pisos es de l’any 1960, i que la primera casa de Tarragona que es va fer en propietat horitzontal es la número 82 de la Rambla Nova, a on actualment hi ha la pastisseria Rovira i durant molts any va estar la pastisseria Miquel, la sabateria “La Mariposa” i la Cancelleria del Consolat de Xile, que regentava la família Sanromá d’Orovio.
Aquí a la Parròquia de Sant Joan, a la pila que hi ha al fons, a la entrada, em varen batejar, en aquest altar vaig rebre la Confirmació de mans del cardenal don Benjamín de Arriba y Castro, i un Vicari de la Parròquia, Mossèn Eduard Arrufat, em va casar al Monestir de Poblet amb la meva esposa, Susanna Tous, també nascuda i veïna del carrer de Unió. Ja saben aquella dita, “si vols estar ven casat ho has de fer al veïnat.”
Per cert, deixi’m aprofitar per dir dues paraules del darrer Cardenal que hem tingut a Tarragona. Ell ha estat un personatge que no ha rebut el tracte que mereixia. Fou una molt bona persona, lliurada a les classes humils i sense sostre de la ciutat, que es va enfrontar amb les administracions per tal de que els més desafavorits poguessin gaudir d’oportunitats tan sanitàries, laborals com socials.
Precisament el doctor Anton Maria Jordá, en el seu llibre ‘Historia de la ciutat de Tarragona’ que vaig tenir l’honor de presentar a la sala d’actes de l’Antiga Audiència el passat mes de setembre, reivindica la figura del cardenal gallec Arriba y Castro.
També en aquesta església de Sant Joan, la meva esposa, el meu fill gran, Hugo, i els meus cinc germans van ser batejats i confirmats, i vam celebrar la Missa funeral del meu pare. Aquí he viscut els Oficis de Dijous Sant i Divendres Sant, els Via Crucis, els sermons de les Set Paraules, les Vetlles Pasquals, i fins i tot algunes benediccions del palmó.
Però els lligams encara son mes forts amb la Germandat, perquè el meu pare, que en pau reposi, Josep Maria Vives Vilà, va ser una dels seus fundadors. Era el confrare número 3, després de Martín Marías, Director de Radio Tarragona, i de Josep Maria Tarrasa, que després el va substituir en el càrrec. Crec que a mi em deurien inscriure com a confrare poc després de fer-ho al Registre Civil i que des de mol petit, la meva mare em diu que encara no tenia els 3 anys, per lo que deuria ser l’any 1956, l’any de la famosa gelada (els conreus de garrofes durant molts anys han estat exempts del pagament de la Contribució Rústica, a causa de la mateixa), he participat durant molts anys tan la Via Crucis del Dimecres Sant com a la Processó del Sant Enterrament del Divendres Sant, primer al la vesta blana i posteriorment amb la de vellut grana.
Després, tal com va fer el meu pare, Josep Mª, amb mi, jo he fet també amb els meus fills que han estat aspirants i ara son ja congregants, per no trencar una tradició familiar de lligam que, com els hi he dit, va començar amb el naixement de la Confraria l’any 1939. Ells, també des de molt petits han pres part en el recuperat Rosari del Dolor i en la Processó del Divendres Sant, aquest any la meva filla Susanna com a timbaler.
Però em permetran que, després de tots aquest records, abans d’entrar a presentar l’opuscle d’enguany, que els hi anticipo, fa molt de goig, com que ja estem a la Primavera i fa bon temps, els convidi a fer un viatge imaginari a dos Ciutats de la cultura Mediterrània, una Nicea, ciutat de l’Àsia Menor, l’altre, Roma, capital de l’Imperi Romà, que tants lligams té amb Tarragona.
Imagino que es preguntaran el motiu per el que el presentador de l’Opuscle els porta fins a la llunyana ciutat de Nicea, a l’Assia Menor, molt a prop de Constantinopla. Doncs molt fàcil, per donar resposta a una pregunta que tots ens fem quan arriba la Quaresma: En que cau enguany la Setmana Santa? Per què no cau sempre en el mateix dia? Qui decideix la data?
La resposta es molt fàcil, doncs tot depèn de la Lluna i d’un acord que es va prendre a la Ciutat de Nicea.
En efecte, allà per l’any 325 d.C., Constantí, l’ultima Emperador de l’Imperi Romà, abans de convertir-se al cristianisme, va convocar a Nicea a més de tres-cents bisbes, per celebrar el primer Concili Ecumènic de l’historia.
En aquell Concili el principal assumpte a tractar va ser la lluita contra l’arrianisme, però se’n van tractar molts altres, entre ells, es va redactar el Credo de Nicea, oració que encara es resa a Missa, i es va decidir el dia de celebració de la Pasqua de Resurrecció.
L’Església Catòlica des de els seus inicis va voler commemorar la mort de Jesús el mateix dia en que ho relaten els Evangelis. Igual que ara, en aquells temps els jueus es servien del calendari lunar i, per aquest motiu l’Església ha estat fidel al mateix.
Els jueus mengen el corder pasqual el dia 14 del mes Nisan, que coincideix amb la primera lluna de Primavera i que es correspon al període comprés entre el 22 de març i el 25 d’abril. Jesús va celebrar la pasqua, es a dir, l’últim sopar, el dia 14 de Nisan, va morir a la Creu el 15 de Nisan i ressuscità el diumenge següent, el 17 de Nisan.
L’historia explica que un monjo que es deia Dionis l’Exigu va fixar les dates del naixement i mort de Jesús i gràcies als seus estudis es va acceptar que el divendres 7 d’abril com el dia que va morir Jesucrist.
Però es molt difícil passar una festa antiga del calendari lunar jueu al calendari solar cristià.
Per això, al Concili de Nicea, a l’any 325, es va decidir que el Diumenge de Resurrecció es celebrés el diumenge següent a la primera lluna plena del equinocci de Primavera i amb la finalitat de que no hi hagués coincidències amb la festivitat jueva de la Pasqua i, així, evitar confusions entre les dues comunitats religioses, l’Església hi va afegir una setmana.
D’aquesta forma, la Setmana Santa es situa sempre entre el 22 de març i el 25 d’abril, ja que la primera lluna de primavera té lloc entre el 8 de març i el 5 d’abril.
El càlcul de la Pasqua per formules no es gaire difícil. La més simple es l’ideada per el matemàtic alemany Karl Gauss, al segle XVIII. Però crec que la seva explicació no correspon fer-la en aquest acte. Els hi puc dir, que lo més normal es que sempre caigui la primera setmana d’abril, encara que els hi anticipo que l’any que ve el Diumenge de Resurrecció caurà molt aviat, el 23 de març.
Per aquest motiu, a l’ambient de silenci, la quietud, la soledat i la meditació de la Setmana Santa de Tarragona va unida a l’agradable sensació de les primeres diades primaverals de vent humit, amb sol esplèndid, amb la mar i el cel nets, blavissims, amb tots els arbres en flor, i, com deia Rovira i Virgili, amb aquest olor tan tarragoní de les nostres tres herbes, la farigola, l’espígol i el romaní.
De tornada de Nicea, com es una viatge llarg, els hi proposo fer una breu parada a Roma, doncs sense Roma, a qui Tarragona està tant lligada, no hi hauria Setmana Santa. Ella es dibuixa com l’eix sobre el que òrbita el Nou Testament, la mort de Jesús i l’expansió del cristianisme.
Fixis que a Tarragona la Setmana Santa sempre s’ha viscut d’una manera especial. Poques Ciutats espanyoles poden competir amb Tarragona en l’organització i desfilada de les seves confraries penitencials. En tants pocs llocs es viu la Setmana santa amb tanta fe, silenci i recolliment. La processó del Sant Enterrament a Tarragona ha estat declarada festa tradicional d’interès nacional.
I jo crec que l’implicació dels tarragonins en els actes commemoratius de la passió, mort i resurrecció de Crist son fruit d’un deute històric, doncs els ciutadans de Tarragona tenim un lligam especial amb la mort del fill de Deu, ja que entre els nostres avantpassats hi va residir el causant de la seva mort, Ponç Pilat, a qui l’historiador Filón descriu com “un home avar, cruel i inflexible, que a més odiava als jueus i sempre que podia els humiliava”
A ningú se li escapa que Pilat juga un paper decisiu en la mort de Crist, doncs el governador romà de Judea, espantat per la crispació del poble adopta una actitud covarda, llunyana de l’actitud justa i recta que cal esperar d’una persona investida de potestat i autoritat. Es renta les mans davant l’enfervorida massa, condemnant al fill de Deu al que deixa sotmès a la voluntat del poble.
No es un fet provat i existeixen discrepàncies entre els historiadors, però hi ha indicis raonables de que Ponç Pilat va viure a la nostra estimada Ciutat, algun historiador encara va més lluny i diu que podria ser que fos fill de Tarragona.
El mes verosímil es que Pilat fos pretor de la tarraconense abans del seu mandat com a governador romà a Judea, i que la seva estància a terres palestines fos temporal i que tornes a Tarragona al finalitzar el seu mandat, desprestigiat i amb problemes de salut, buscant un clima suau i la tranquil·litat que caracteritza a la nostre estimada Ciutat.
La sabiduria popular també s’ha fet ressò de l’estància de Pilat a la nostra Ciutat, mitjançant llegendes, meitat veritat meitat fantasia. De generació en generació i de pares a fills, s’ha transmès la llegenda del càstig de Ponç Pilat, avui recollida en el llibre “Llegendes històriques de Tarragona”, de Manuel de Montoliu i que em permeto reproduir.
Tornat Pilat a Tarragona per ordre de l’emperador Tiberi fou engarjolat en el Castell que avui porta el seu nom. Els remordiments de culpabilitat induïren a Tiberi a prendre aquesta decisió davant la tremenda injustícia perpetrada al Gólgota. Mentre estigué al Castell enjargolat, Pilar no pogué ni tan sols treure el cap per qualsevol finestral, ja que els tarragonins, indignats amb l’actitud covarda i injusta del seu veí, l’apedregaven. Pilats, a més, tenia les mans tacades de sang des de el dia que se les va renta davant de Jesús. Malgrat rentar-se-les durant dies i dies sencers, no aconseguia fer desaparèixer les taques, embrutant tot allò que tocava. Avui en dia encara es veuen a les parets del Castell empremtes de la sang del pretor romà.
Alliberat Pilat, decidí abandonar Tarragona, i vaguejar pel mon menyspreat i apedregat per tothom, degut a que se’l reconeixia de seguida per les mans ensangrentades. Deprimit i ensorrat, Pilat es llançà a un llac prop de Lucerna, sobre les aigües del qual emergeix cada Divendres Sant, vestit de Jutge. Arran de l’estada de Pilat al castell, aquest quedà endimoniat i a qualsevol que l’habités després li sobrevenien grans desgracies, motiu per el que ningú no volgué viure-hi més, sent la raó per la que fou destinat a presó durant molts anys.
Però la relació de Tarragona amb la mort de Crist no s’esgota amb Pilat, doncs hi ha dos elements més de connexió.
Els soldats que intervenen en la presa de Jesús en l’Hort de Getsemaní formaven part de la “Legio Sexta”, legió que era la guarnició principal de Tarraco i que tenia encomanada la seva defensa.
D’altra banda, Caio Apio, Centurió de la “Legio Sexta”, era fill de Tarragona i va ser el Centurió encarregat de la vigilància del Crist crucificat al Gólgota, convertint-se en testimoni personal de la mort del fill de Deu.
Sant Lluc ens narra el tràgic desenllaç: “Era ja l’hora, tota la terra es va cobrir de tenebres, amagant-se el Sol. Tot estava consumat, Jesús inclina el seu cap sobre el pit i expira, tot dient ”Pare en les teves mans encomano el meu esperit”. Caio Apio aixeca la vista al crucificat, llança al terra la seva llança, i exclama “en veritat que tu ets el fill de Deu”, i des de aquell instant el centurió romà es convertí al cristianisme, conscient de l’injusticia comesa pel seu governador.”
Amb totes aquestes premisses que els hi acabo d’explicar, el reconegut historiador Salvat i Bové, afirma que la lògica ens fa manifestar que finalitzat el seu mandat a Judea, Pilat desembarcà al port de Tarragona, port molt important de l’Espanya romana, i casi al mateix temps desembarcà al mateix port el seu lloc tinent i gran amic Caio Apio, el centurió del Gólgota, que al tornar a Tarragona convertit al cristianisme predicar el mateix.
Aquest lligams amb l’historia, fan que a Tarragona, com a cap altre part del mon, es revisqui amb major propietat i intensitat la tragèdia del Calvari, i que el nom de Tarragona, com diu Salvat i Bové, vagi per sempre lligat al més gran esdeveniment del mon.
Ara toca parlar de l’opuscle que edita com cada any la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió, que es per el que he estat convidat.
El que els hi cridarà més l’atenció de l’Opuscle es la gran quantitat de fotos que conté, 129. Jo crec que es l’Opuscle de Setmana Santa amb més fotos, en las que apareixen les persones que d’una manera activa o passiva participen en els actes que s’organitzen.
La portada de l’opuscle es la reproducció d’una magnifica aquarel·la de l’artista tarragoní Pere Salas, d’una impressionant imatge dels Armats de Torredembarra saludant al Crist crucificat a la plaçeta de Sant Joan, al final del Rosari del Dolor. Cal felicitar a la Junta de la Germandat per la brillant idea d’encarregar cada any una pintura a un artista tarragoní, perquè es una manera de tenir un record artístic.
Com es habitual a les primeres pàgines hi ha l’article de l’arquebisbe monsenyor Jaume Pujol, que demana que en aquestes dates no ens quedem en l’aspecte festiu, en les vacances o els actes externs, si no que aprofundim en la reflexió.
Seguits trobem les tradicionals salutacions de l’alcalde Joan Miquel Nadal i Malé, del president de la Germandat, Francesc Farré i Val, i del consiliari Jordi Figueres i Jové.
A títol de simple anècdota, recordar que aquesta serà l’ultima salutació que fa el Sr. Nadal com Alcalde de Tarragona, que a lo llarg dels seus disset anys de mandat, conto que haurà fet quasi dos-centes cinquanta salutacions, lo qual representa un record Guiness.
Tot seguit ens podem aturar amb el programa d’actes de la Germandat, per aquests dies sants, que s’enceta precisament avui, 24 de març, amb aquest acte de presentació i clou el 7 d’abril amb la solemne Vetlla Pasqual.
A la pàgina disset trobem la magnífica presentació de l’opuscle del 2006, que va fer l’Arquebisbe Emèrit de la Seu d’Urgell, monsenyor Joan Martí i Alanis, qui durant divuit anys estigué a Tarragona, primer com a seminarista i després com a director del Col·legi de Sant Pau. Un documentat i profund pensament sobre la Fe en Deu, malgrat el mal pel que de vegades hem de passar.
Un altre reflexió ens ve de la ma del membre del Consell Consultiu i ex rector de la Parròquia, el prevere mossèn Daniel Barenys.
El confrare Pere Camarasa ens apropa uns apunts sobre el Claustre de la nostre estima Catedral, del Pla de Palau i el carrer de Sant Pau, per cert des del mes punt de vista, un lloc encisador d’on millor es veu la processó del Divendres Sant.
No pot faltar l’espai dedicat a la memòria d’activitats del passat any, amb un ampli i escollit detall fotogràfic, que va signat pel secretari de la Germandat, Josep Mª Solé Artigau.
Per commemorar el vintè aniversari de la sortida del primer opuscle de la Germandat, en dues planes ens mostren la varietat d’estils de les vint portades.
Passem full i ens troben amb els ‘Premis a la fidelitat’, que atorga l’Agrupació d’Associacions de la Setmana Santa, i l’any 2006, el de la Germandat va anar a parar a mans de la Banda Unió Musical, per ajudar a enaltir el Rosari del Dolor. El sotspresident, Jesús Graupera, signa l’article.
El confrare número 21, el diaca mossèn Raimon Mateu, ens fa una detallada explicació de tot el desenvolupament del Rosari del Dolor el Dimecres Sant. A continuació ‘Val mes una imatge que mil paraules’ es el títol de l’article que signa Carles Clanxet i Montserrat, confrare num. 128.
El doctor Josep Maria Solé i Poblet, President del Col·legi de Metges, persona lligada des de sempre a la Setmana Santa, ens explica el procés de la condemna a mort fins la crucifixió, i es para a parlar de la talla del Crist de Coscolla, que diu ‘que el representava abatut pel cansament i pel pes de la creu’.
El Capità Manaias dels Armats de Torredembarra, Antoni Roig, fa una petita historia d’agraïment als seus antecessors en el càrrec de ‘capitá’.
Seguim el recorregut de l’opuscle i ens trobem un documentat article d’investigació sobre ‘La música Gregoriana joia de l’església’, obra de l’historiador tarragoní Jordi Morant i Clanxet.
‘Marcats per l’esperit’, es el relat del seminarista i confrare Enric Mateu i Usach.
En Joan Rosell, president de la Confraria dels ‘Maginets’, escriu un curiós article els orígens de la tradició religiosa del Diumenge de Rams.
El confrare Francesc Xavier Sirolla, de Reus, ens parla de la ‘Germanor’ que existeix entre les Setmanes Santes de les dues ciutats veïnes.
Les següents pàgines serveixen per parar atenció en la recuperació d’un ‘Auca de la processó del sant Enterrament’, curiosa joia pels col·leccionistes. Entre tanta narrativa, hi va be trobar ara un racó poètic a càrrec de Ramon Roselló i Gili, amb un poema líric denominat “El Gólgota”.
No podia faltar l’àlbum fotogràfic familiar amb les fotos dels portants dels misteris, la banda de timbals, a on per cert apareix la meva filla, Susanna, i els aspirants mes jovenets. L’opuscle es tanca amb un altre poema de Maria Pino. I naturalment el llistat de Confrares.
Amb trobaran al número 37 entre els meus germans Albert i Ramon, una mica mes avall, amb el numero 40, hi ha el Fernando, i al 26 el Josep Maria. Els que ens coneixen, veuran que, a pesar de tenir una mare molt ordenada, estem desordenats i que no seguim l’ordre cronològic de les nostres edats i temps d’inscripció, encara que a mi ja m’agradaria ser més jove que el meu germà Albert. Atribueixo el desordre a la crisis que va patir la Germandat a començaments dels anys 80, en la que va estar a punt de desaparèixer.
Jo, potser per deformació professional, m’atreveixo en aquest acte a demanar al Secretari de l’entitat que, sense incórrer en cap alteració documental, en posi al sis germans Vives Sendra per ordre cronològic de naixement.
En total puc comprovar que en sumen 419 confrares, mes 123 aspirants, que n’estic segur ens succeiran en la transmissió i estima de les nostres tradicions, i en mantenir viva la flama de la Setmana Santa de Tarragona.
He volgut aprofitar aquesta estona per parlar de la nostre Setmana Santa, de la meva Germandat, millor dit de la Germandat a la que pertanyo, i he procurat fer l’índex de l’Opuscle per que lo natural, i lo gratificant per a les persones que hi ha escrit, es que tots vostès el mirin i el puguin llegir tranquil·lament a casa seva.
Entro a la recta final d’aquesta presentació i ho faig amb una cita, es de l’any 1953, l’any en el que jo vaig néixer, un any important, no per el meu naixement, si no perquè es va acabar el racionament, es va signar el Concordat amb la Santa Seu i el tractat amb Estats Units, va sortir el primer Seat de la factoria de Martorell i Di Stefano va fixar per el Reial Madrid, i es d’un gran tarragoní, Josep Maria Melendres, que deia:
“La de Tarragona es i serà la processó de les processons de la Setmana Santa de Catalunya i una de les més celebrades de tota Espanya, per la seva historia, per seu contingut espiritual, per la seva exemplaritat, per la seva decoració i àdhuc per la seva historia”
I en segon lloc i per acabar, amb un prec. Aprofitant el silenci d’aquest dies, deixant al costat el confort i el materialisme diari, els hi demano que ens parem una estona a reflexionar en l’exemple d’amor i generositat de la mort de Crist a la Creu, que es resumeix en la frase “estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”, i en el missatge d’esperança que representa la seva Resurrecció i ens posem tots junts a treballar per fer realitat aquell somni de fer un mon millor, en Pau, Llibertat, Justícia i Solidaritat, i que queda resumit en l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans, de 10 de desembre de 1948, que es un clam de l’humanitat després de les catàstrofes de la II Guerra Mundial, que diu: “Tots els éssers humans neixen lliures i igual amb dignitat i drets i, dotats com estan de consciència i raó, estan obligats a comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
No hem queda, doncs altra cosa que felicitar a tots els que d’una manera o altra han fet possible aquest Opuscle i per extensió a tots els membres de la Germandat. I els hi reitero el meu agraïment per el privilegi que m’ha suposat presentar-lo. Gràcies, moltes gràcies per haver-me escoltat i els hi desitjo una reflexiva i evangelitzadora Setmana Santa i una joiosa Pasqua de Resurrecció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
